Recordo bé aquella temible crescuda de riu de l’any 1488. Aquell dia el corrent havia obligat els pontoners a reforçar el pont amb gruixudes cordes per evitar el pitjor. Tots sabíem que era una decisió arriscada, però també teníem present que Tortosa no era res sense  aquell pont que permetia el tràfic de tants i tants mercaders

Més d’un cop m’havia quedat embadalida observant aquells taulons de fusta formant l’estreta passarel·la recolzada sobre les barques . Als dos extrems, assomaven els caps de pont, els murs on el pont es lligava, que esperaven la nit per a tancar portes i reposar de la intensa jornada de pas de caminants extranys i propers. No importava pas el seu orígen, dintre una ciutat sempre cruilla on la mescla de pobles dibuixava un tapís variat en colors i olors. Els teixits i els cromats de camises i capes es sumaven a la riquesa de gestos.

Admirava l’ofici dels mestres d’aixa, aquells fusters experimentats que s’encarregaven de construir barques i llaguts, i de la seva conservació. Tots ells sota la direcció del pontoner, home de confiança i màxim responsable en la conservació del pont.

Aquell any les plujes abundants havien augmentat intensament el cabal del riu, i malgrats els esforços dels  mestres d’aixa, les aigües arrancarien part del mur de pedra del cap de pont del marge dret, i una de les barques que sostenia la passarel·la.

Una situació que obligava al pas del riu amb barca .

“Pensaments de Blanca”