Carta de Judith
Com un miracle, les paraules de la Judit caminaven per aquell paper arrugat que ara tenia entre les meues mans. Podia notar el seu pols decidit i ferm. Em delectava observant aquella lletra, dibuixada amb una serenor admirable.. M’escrivia des de Tortosa, des la Tortosa on havia decidit seguir vivint malgrat haver hagut de passar per les aigües del bateig per convertir-se en cristiana nova. Una condició complexa a la que calia aferrar-se per seguir endavant. Agafar-se als nous costums cada cop que creuava el portal de casa assimilant una nova manera de fer, i demostrant dia rere dia la seua nova condició de cristiana exemplar per tal d’evitar sospites.
Dies abans d’embarcar-nos cap a Itàlia, havia encarregat una còpia de la clau de casa al Ferrer. Aquella clau seria el símbol de la donació del nostre habitatge a Judit i a Jacob. La seua caseta, situada a la bora del carrer major, estava massa oberta a les mirades inquisitives dels ulls d’alguns cristians vells.
La que fou casa nostra disposava de finestres petites que donaven al carreró d’En Fortó i carrer Esplanada i d’un gran pati interior on hi havia creixut un preciós llimoner i una figuera que a les acaballes de cada estiu ens regalava el seu fruit dolcíssim. Obrir els finestrons al pati era obrir-nos a la tranquil·litat de fer i desfer a dintre de casa, sense haver-nos de sotmetre a les veus i els crits insuportables d’aquells que jutjaven i humiliaven el nostre poble. Ara Judit i Jacob es sentien segurs en aquella casa
Seguia llegint aquella carta i observant com aquella lletra quasi perfecta s’anava tornant tremolosa. Podia endevinar el seu pols inquiet. M’havia parlat dels veïns del call, de com molts d’ells canviaven de casa, i de com alguns, sense avisar, havien deixat Tortosa, fugint de les investigacions de l’inquisidor.
Paraules borroses amb la tinta correguda no podien dissimular la por i el malestar de Judit, ella sempre tan sencera. Aldonça Pedralbes esposa de Joan Icart desprès d’estar a la presó acusada de judaïtzar durant més de dos anys amb terribles sofriments, havia estat condemnada a mort. Mentre llegia les seves paraules, ara era jo qui deixava anar les llàgrimes embrutant les lletres que mai hauria volgut llegir. Ni els més grans esforços per portar una vida de cristians exemplars havia sigut suficient per evitar lo inevitable. Ella, portava anys vivint com a cristiana nova. El seu marit, procurador i síndic de les monges de Santa Clara, havia exercit les funcions de batlle reial en més d’una ocasió. Però res de tot això va ser suficient per a contraposar les acusacions secretes que la portarien a una mort terrible.
No va poder evitar parlar-me de la gent que es congregava a la plaça del mercat, de les seues expressions de ràbia i odi cap als condemnats, el plor dels familiars i nous cristians, obligats a presenciar la seva execució. Judit, amb aquella carta ens demanava ajuda per a deixar una Tortosa que s’havia convertit en una amenaça constant per a les seues vides.
