Tancats a casa. Tots volíem que aquell malson passés de llarg! – Pensaments de Blanca

La casa de la iaia Kashisha estava just al costat del forn. Algunes de les seves finestres donaven al carrer Major. Veure a aquelles dones tan distants mentre passava just pel davant de la seva llar m’ha fet que pensar. Per molt que he cridat ben fort el nom de la meva germana Judit, o el del meu cunyat, o el de la Rebeca, que imaginava al balcó estenent la roba, o xafardejant els afers de tothom, l’alegria que he sentit en tornar s’ha esvaït, deixant lloc a la sotragada de sensacions que m’enterboleixen el ventre.

Me les miro de lluny i havent-me fet la reflexió per trobar la millor opció davant aquesta realitat estranya i que a la vegada sento massa familiar, m’apropo a una de les dones que porten cobertes la boca i el nas. La dona menuda s’aparta de mi com si tingués la pesta, l’altra m’escridassa¡ I em fa gestos amb les mans demanant-me que me’n vagi. Des d’un dels terrats, una dona de cabells rossos no pot dissimular les llàgrimes pel seu pare, mentre comenta a la veïna de la finestra del davant que s’ha contagiat de la malaltia.

Silenci, sento un silenci tenebrós i una angoixa que em plany en només imaginar part del patiment que van haver de viure les famílies en temps de la pesta. Quan es tancaven a casa i sabien el perill que representava cada sortida per fer-se, al racó dels rentadors, amb el menjar guardat amb una saca, on hi deixarien els diners acordats.

La iaia Kashisha netejava  la casa minuciosament. Els caps de les famílies van demanar mantenir tancades els portals del call per evitar més contagis.

Massa morts i massa dolor, massa gent al carrer i cap remei eficaç per evitar que la malaltia s’estengués per totes les cases. Molts eren els que demanaven solucions als metges i els apotecaris jueus, amb ungüents i remeis per a curar.  Eren molts els cristians que pregaven als seus sants per demanar protecció. Es treia sovint el Sant Àngel Custodi en processó per tal de protegir la ciutat de Tortosa. I mentre, a casa la iaia seguien vigilants i molt alerta per evitar l’entrada de les rates. El iaio estava convençut, així com molts altres veïns del call, i altres mercaders del port, que les rates eren l’origen de tot aquell terrible malson.  Només la neteja impol·luta de la casa, i  l’aïllament de la resta del món els protegia.

El pati de la casa de la iaia Kashisha s’havia convertit ràpidament en un bon hort, amb bledes, cols, espinacs, enciams, cebes, alls, borraines, api i julivert i un bon grapat d’herbes per perfumar la casa i els menjars.

A la iaia li agradava escoltar la musicalitat de les veus dels infants a les cases mesclant-se amb els sons dels moixonets i l’aleteig de les papallones fent tombarelles entre les margarides del pati.

 

Pensaments de Blanca

 

Sabons, ungüents i olis perfumats a la casa de Solan barber – Pensaments de Blanca

La casa d’en Solan Bendit donava al carrer d’en Fortó. Era un habitatge prou espaiós. De vegades, quan hi passava amb la mare i les germanes, per anar al forn o als rentadors, i la porta estava oberta, podíem observar pel costat de la cortina tot aquell escampatall d’estris de barber. Les cadires, els bacins per a l’aigua, les tovalloles… I aquell banquet de fusta de pi, on esperaven el seu torn els clients, alguns per tintar-se els cabells, d’altres per retallar-se la barba.  Es distreien fent petar la xerrada o jugant als daus. Cosa que podia desconcentrar a Solan Barber pels crits d’aquells homes capbussats en la partida.

En Solan Bendit tenia al seu càrrec els fills del difunt Mosse Bubo. Els xiquets, tenien prohibit aturar-se a l’entrada amb aquells homenots. En Solan no volia per res del món que caiguessin en el mal vici de les apostes.

La casa era fosca, massa fosca per a l’ofici de barber. Però no sempre havia estat així. En Solan recordava els temps quan de ben petit treia el cap al carrer Major per la finestra de la seua cambra, per observar homes i dones, cristians, jueus i moros, mercaders i viatgers de terres llunyanes. Fins el dia en el que les autoritats locals van fer tancar portes i finestres que donaven al carrer principal, que separava el call vell del call nou.

Els olors a sabó de cap es mesclaven amb la fortor de les pells que venien de la casa del Salomó assaonador. El seu taller es trobava a l’altre extrem del call, i proper al riu. En Salomó disposava d’un gran pati interior on adobava les pells. Primer les submergia amb aigua i fulles de roldor. Després estenia les pells per assecar-les. El procés de saginar-les amb greix mai passava desapercebut. El fort olor anunciava que el cuir estava quasi a punt de ser enllestit per vendre.

La claror del sol i el calor novell m’esvaeix poc a poc dels instants que persisteixen en una part molt present de la meva ànima. Ara acaricio les parets de les cases demanant al cel que s’obri la porta d’algun veí o trobar-me com tants cops m’ha succeït, amb gent ataviada amb robes estranyes, per compartir  records de mitja vida viscuda al call de Tortosa.

Pensaments de Blanca

 

Foto: E. Fimia – Escola taller de fotografia Biblioteca Marcelí Domingo

 

 

 

Ningú no respon! Què està passant? – Pensaments de Blanca

En altres temps hauria anat a la casa de l’Abraham Benvenist argenter. Per la seua bona relació amb alguns cristians de bona posició, ens mantenia informats de tot allò que calia saber per estar vigilants. Recordo aquells temps amb enyorança, i per això canto i torno a casa una vegada i una altra. Malgrat que no ha estat mai fàcil el nostre dia a dia.

I aquest silenci que em té capgirada! Escolto algú que crida des de lluny! Serà la Judit? Fa tants anys que no veig a la meua germana que se m’encongeix el cor quan hi penso¡

  • Judit! Ets tu?

Ningú respon. Segueixo caminant i tombo pel carreró d’en Fortó. Recordo com de ben petita jugava a estendre els braços de bat a bat tocant amb les mans les dos parets enfrontades . Un carrer sempre moll i gotejant de la roba estesa de la Rebeca.

Ai la Rebeca! Forta i valenta com ella sola! Sempre carregada de roba a munt i a vall dels rentadors. És com si la pogués sentir!  L’Angelina, tenia la sortida de fums just un pis mes baix dels estenedors de la Rebeca, a la casa del davant. I la discussió diària estava servida! La Rebeca se li queixava per l’olor a menjar que li agafava la roba, i l’Angelina li insistia que anés a estendre al terrat i fora murga!

Al fons del carrer un xiquet ataviat amb robes estranyes i un drap que li tapa la boca i el nas! M’apropo per saludar-lo¡  Em mira i no diu res. S’agafa fort a la ma de la seva mare i segueix caminant.

Pensaments de Blanca

Foto: Eduard Prats