Aquell passadís, a recer de les mirades punyents, havia estat des de ben petites el nostre racó de llibertat.
La pulcritud de les seves parets, humides i envellutades a ras de terra, amb denses i diminutes fulles que s’enfilaven a la recerca d’un bon glop de llum, alçaven el cap vers els orificis superiors.
En èpoques de pluja, el cabal de l’aigua creixia, brollant amb tanta força, que ens permetia aixecar la veu sense haver de preocupar-nos per ser descobertes. Aquell lloc misteriós i solitari, havia estat abandonat de la petjada dels cristians des de feia ves a saber quan.
Poca cosa en sabíem la meua germana Judit i jo, del perquè molts homes i dones no volien ni sentir parlar d’aquella font i de les terres que l’envoltaven. Una aigua estranya que no feia ningún servei, deien alguns. Les llegums amb ella quedaven crues, la roba bruta, i les bledes, cebes i cols, creixien flonjes. Molts deien que era aigua dolenta, aigua del diable.
Però hi havia un secret que només algunes dones coneixien. Aquelles mateixes aigües havien ajudat a refer-se de diverses malalties, i recuperar les forces a alguns veïns que havien confiat en la saviesa del temps.
Aquests records han tornat a mi quan de nou he reaparegut a prop de casa i m’he retrobat amb les seues aigües de nou, allà on ja fa massa temps, vaig abraçar per darrera vegada la meua estimada germana Judit, entre llàgrimes i pluja, en mig del so endormiscat de la tarde, en mig del grinyolar del temps i de l’espai, en mig de les nostres mirades, de la promesa de retrobar-nos, fos com fos, per sempre més.
Pensaments de Blanca
