Sabons, ungüents i olis perfumats a la casa de Solan barber – Pensaments de Blanca

La casa d’en Solan Bendit donava al carrer d’en Fortó. Era un habitatge prou espaiós. De vegades, quan hi passava amb la mare i les germanes, per anar al forn o als rentadors, i la porta estava oberta, podíem observar pel costat de la cortina tot aquell escampatall d’estris de barber. Les cadires, els bacins per a l’aigua, les tovalloles… I aquell banquet de fusta de pi, on esperaven el seu torn els clients, alguns per tintar-se els cabells, d’altres per retallar-se la barba.  Es distreien fent petar la xerrada o jugant als daus. Cosa que podia desconcentrar a Solan Barber pels crits d’aquells homes capbussats en la partida.

En Solan Bendit tenia al seu càrrec els fills del difunt Mosse Bubo. Els xiquets, tenien prohibit aturar-se a l’entrada amb aquells homenots. En Solan no volia per res del món que caiguessin en el mal vici de les apostes.

La casa era fosca, massa fosca per a l’ofici de barber. Però no sempre havia estat així. En Solan recordava els temps quan de ben petit treia el cap al carrer Major per la finestra de la seua cambra, per observar homes i dones, cristians, jueus i moros, mercaders i viatgers de terres llunyanes. Fins el dia en el que les autoritats locals van fer tancar portes i finestres que donaven al carrer principal, que separava el call vell del call nou.

Els olors a sabó de cap es mesclaven amb la fortor de les pells que venien de la casa del Salomó assaonador. El seu taller es trobava a l’altre extrem del call, i proper al riu. En Salomó disposava d’un gran pati interior on adobava les pells. Primer les submergia amb aigua i fulles de roldor. Després estenia les pells per assecar-les. El procés de saginar-les amb greix mai passava desapercebut. El fort olor anunciava que el cuir estava quasi a punt de ser enllestit per vendre.

La claror del sol i el calor novell m’esvaeix poc a poc dels instants que persisteixen en una part molt present de la meva ànima. Ara acaricio les parets de les cases demanant al cel que s’obri la porta d’algun veí o trobar-me com tants cops m’ha succeït, amb gent ataviada amb robes estranyes, per compartir  records de mitja vida viscuda al call de Tortosa.

Pensaments de Blanca

 

Foto: E. Fimia – Escola taller de fotografia Biblioteca Marcelí Domingo

 

 

 

On és la gent? – Pensaments de Blanca – La Jueva de Tortosa

Com cada dia des que vaig arribar a Roma, em vaig despertar massa aviat. La humitat de la cambra i el neguit de la distància seguien alterant la meua respiració a les nits. Res podia asserenar la immensa enyorança a la Judit i al Jacob, a la Rebeca, a la Bonadona, al Vidal cuirater, a les postes de sol rere les muntanyes, el bategar del vent sobre els llençols al terrat de casa, a la mirada amable de l’Ebre, i tots els llaguts colcant les seues aigües amunt i avall, portant carbó, cereals, robes i pedres, i l’apreciada sal de la desembocadura.

Mirava per la finestreta que donava al terrat, i fou el cant d’aquelles orenetes matineres les que em van arrencar el primer somriure del matí. Sabia que havia de refer-me poc a poc de l’enyorança de casa. Però tossuda, em seguia agafant als pensaments de tota una vida.

I aquella cançó, aquella nana que la mare em cantava i que des de l’arribada a Itàlia, cantava sovint. Però avui ha sigut diferent. Sempre que la cantava amb totes les meues forces em traslladava misteriosament al call de Tortosa, trobant-me a l’altre costat de la porta gent amb vestimentes estranyes, que m’observaven sorpresos i a la vegada expectants.

Avui he cantat. He desitjat com sempre tornar a casa. He aparegut de nou allà on sempre ho havia fet, just al portalet del Carrer Esplanada, just al costat de casa!

Però avui no hi ha ningú! Avui només les orenetes ocupen l’espai als carrers, i trenquen el silenci del matí.

On és la gent? Camino com sempre ho he fet en tornar a casa, amb l’esperança de retrobar-me amb la meua germana. Els carrers segueixen nus. El silenci em comença a angoixar.

 

Pensaments de Blanca

 

Els bons esmorzars dies abans de Pesah – Records de Blanca – La Jueva de Tortosa

Als matins, la iaia ens despertava molt aviat, amb la sortida del sol. Encara recordo l’aroma del pa encara calent. Durant la setmana abans de Pesah esmorzàvem aquella deliciosa búrnia de figues. “Menjar de reis per a estar ben forts!” Deia la iaia. Quanta raó tenia!

Estic convençuda que res tenia que envejar a les búrnies que elaboraven a les cuines de castells i de palaus. Tres setmanes abans, el flaire a roses ens havia anunciat l’arribada de la primavera al plat. Els quatre germans, la mare i la iaia, preparàvem dies abans les figues seques, aixafant-les bé amb la ma de morter. Esfullàvem les roses i les dipositàvem a l’albúrnia, aquell recipient de terrissa que per molt que es netegés, sempre guardava el seu especial aroma a figues i roses confitades.

Tot seguit, hi dipositàvem les figues trinxades, un sostre de fulles de roses, unes bones cullerades de mel i tot coronat amb un bon sostre de figues trinxades, de nou. El més difícil per a la Judith, la més llépola de casa, era contindre’s de posar el dit al rajolí de mel, que la iaia escampava acuradament, després del sostre de roses i el de figues. Bén tapat, ens calia esperar 15 dies bons per a menjar-lo als esmorzars dels dies abans de Pesah. Menjar de reis a la casa de Tortosa!

L’alenada del temps – Records de Blanca

Amb els ulls ben oberts m’endinso en el meravellós misteri del temps capriciós, envoltada per l’alenada del teu corrent, riu estimat en el que observo els dies que vindran i tants records que s’estenen en el meu pensament com aquell llençol blanquíssim al terrat de casa.

Recordant Hanukkah – Pensaments de Blanca

“En aquella senzilla caixeta de fusta, guardava els llençols, les camises de dormir, les coixineres, els mocadors de fer fardells, el joc de perles que la mare m’havia regalat per al casament.  I al fons de la caixa, embolicada amb el mocador brodat amb el nom de Judit, restava, el fragment de hanukkiah, amb el que somniava poder tornar a Tortosa algun dia, i recuperar aquell trosset de mi mateixa que es va quedar a la casa del call.

Des de la finestra de la cambra de dormir he mirat tants cops al cel i he pregat per poder reviure instants de celebració de la Festa de les Llums, Hanukkah, lligats a la meua infantesa, a la meua joventut, a la meua gent!

Ahir vaig cantar amb totes les meues forces, sostenint entre les meues mans aquell fragment de llàntia que tant desitjava que tornés a la vida, sencera, com sempre havia estat, al call de Tortosa.

Un tremolor extranyíssim, els ulls, tancats. En obrir-los vaig comprendre que el meu desig de tornar a casa, s’estava fent realitat. Seguia cantant portada per l’instintiu bategar del pas sobre un terra blanquinós. Al fons de la sala, un senyor ataviat amb estranyes robes, acaronava un instrument semblant al llaüt, d’on hi sorgia una preciosa melodia. La gent se’l mirava expectant. La taula nua em convidava a dipositar la hanukkiah ferida. I de sobte, aquell missatger atrafegat! La hanukkiah tornava a estar sencera!

Alguna cosa em deia que aquella nit seria una nit màgica”.

PENSAMENTS DE BLANCA

Celebrant Purim – “Pensaments de Blanca”- La Jueva de Tortosa

Dia 14 del mes d’adar de l’any 1477. Els dies per fi despertaven amb perfums primaverals. Es sentía l’alegria als carrers del Call de Tortosa. Les poques famílies jueves que hi viviem celebrariem un any més la festa de Purim.

La mare ens recordava any rera any l’orígen d’aquesta tradició que novament vestirien la casa. Al pati de casa, perfumat de jesamí i de farigola…

– “recordeu qui fou Ester?” preguntà la mare

-“una dona valenta, orfe de pare i mare…mmm” respongué l’Isaac, una mica dubtós. Seguidament la mare ens relataría amb detall la historia d’Ester i el sentit de la festa de Purim

-“..Ester vivía amb el seu cosí Mardoqueu. Ella esdevindria esposa del gran rei Assuer de Pèrsia, qui, havent repudiat a la seva esposa va convocar un concurs per casar-se amb la dona més bonica i es casà amb Ester, qui amagà la seva condició de jueva.  Al cap de poc temps, el gobernador de Pèrsia, Haman, va ordenar que tots es postressin davant d’ell, i Mardoqueu es negà a fer-ho. Haman reaccionà amb gran enuig ordenant que exterminessin a tots els jueus. Tirà uns daus i fixà la data en el 14 d’adar. Davant d’aquesta terrible amenaça, Mardoqueu pregà a Ester que intercedis a favor del seu poble. Ester demanà que tot el poble dejuni durant tres dies abans de parlar amb Assuer. Passats els tres dies parlà amb el rei del complot d’Haman, dient-li que tambè ella éra jueva. El rei va fer penjar a Haman, i així els jueus van salvar la seva vida.”

Judit, Bonafilla, Isaac i jo ens miravem la mare bocabadats, mentre l’ajudavem amb la neteja dels plats que guarnirien la taula Purim

El dejuni del 13 d’adar era l’inici de la festa de l’alegria. La mare, malgrat la tradició, i degut a la nostra curta edad, ens permetia menjar una mica de pa amb oli al despertar, i unes ametlles torrades i llet per a dinar.

Al vespre, i amb l’arribada de la nit, la lectura del llibre d’Ester, en pergamí acuradament decorat, donava per començada la celebració de Purim

Sentint el passat i el present dels Jardins de l’Antic Balneari del Porcar

El pasado domingo 31 de enero realizamos un agradable paseo por los jardines del Antiguo Balneario de Porcar acompañados de un grupo encantador. Durante el recorrido expresamos la historia del lugar y nos adentramos  en ella mediante cantos ligados a la época de esplendor del balneario, el teatro y su terraza de verano. Los cantos y las poesías ligadas a la naturaleza fueron también camino para sentir con más fuerza la belleza de este lugar tan especial de la ciudad de Tortosa.

l’Olivera Milenària

Llegir més