Sabons, ungüents i olis perfumats a la casa de Solan barber – Pensaments de Blanca
La casa d’en Solan Bendit donava al carrer d’en Fortó. Era un habitatge prou espaiós. De vegades, quan hi passava amb la mare i les germanes, per anar al forn o als rentadors, i la porta estava oberta, podíem observar pel costat de la cortina tot aquell escampatall d’estris de barber. Les cadires, els bacins per a l’aigua, les tovalloles… I aquell banquet de fusta de pi, on esperaven el seu torn els clients, alguns per tintar-se els cabells, d’altres per retallar-se la barba. Es distreien fent petar la xerrada o jugant als daus. Cosa que podia desconcentrar a Solan Barber pels crits d’aquells homes capbussats en la partida.
En Solan Bendit tenia al seu càrrec els fills del difunt Mosse Bubo. Els xiquets, tenien prohibit aturar-se a l’entrada amb aquells homenots. En Solan no volia per res del món que caiguessin en el mal vici de les apostes.
La casa era fosca, massa fosca per a l’ofici de barber. Però no sempre havia estat així. En Solan recordava els temps quan de ben petit treia el cap al carrer Major per la finestra de la seua cambra, per observar homes i dones, cristians, jueus i moros, mercaders i viatgers de terres llunyanes. Fins el dia en el que les autoritats locals van fer tancar portes i finestres que donaven al carrer principal, que separava el call vell del call nou.
Els olors a sabó de cap es mesclaven amb la fortor de les pells que venien de la casa del Salomó assaonador. El seu taller es trobava a l’altre extrem del call, i proper al riu. En Salomó disposava d’un gran pati interior on adobava les pells. Primer les submergia amb aigua i fulles de roldor. Després estenia les pells per assecar-les. El procés de saginar-les amb greix mai passava desapercebut. El fort olor anunciava que el cuir estava quasi a punt de ser enllestit per vendre.
La claror del sol i el calor novell m’esvaeix poc a poc dels instants que persisteixen en una part molt present de la meva ànima. Ara acaricio les parets de les cases demanant al cel que s’obri la porta d’algun veí o trobar-me com tants cops m’ha succeït, amb gent ataviada amb robes estranyes, per compartir records de mitja vida viscuda al call de Tortosa.
Pensaments de Blanca
Foto: E. Fimia – Escola taller de fotografia Biblioteca Marcelí Domingo