Entrades

Menahem ben Saruq – La història d’un gran savi – Pensaments de Blanca

Aquell dia l’avia Regina, mentre l’ajudàvem a preparar el sopar, ens va seguir explicant històries de savis jueus de la nostra estimada Tortosa. Les ombres canviants per les flames capricioses dibuixaven formes que ens convidaven a imaginar les siluetes dels savis, doctors, mercaders i traductors dels que la iaia Regina ens parlava.

“Diuen que en una casa propera al nostre call, just als peus del castell, hi va néixer Menahem ben Saruq. i que sent fill d’una de les famílies jueves més cultes de la Tortosa dels temps califals, es va nodrir dels millors coneixements amb els millors mestres d’hebreu, llatí i àrab. La seva passió per les paraules l’expressava de ben petit amb preciosos escrits descriptius de paisatges propers i llocs imaginats. La seva fam de coneixements i d’entendre el sentit de les paraules va portar el seu pare a passar-lo a l’escola superior de traductors, on aprofundiria en les llengües de les que s’havia nodrit la seva estimada Tortosa.

L’hebreu, la llengua mare i l’origen del pensament i la paraula, esdevenia la seva gran passió.  Es refugiava en la  llengua sagrada, i des de la seva habitació mirant al riu, tenia el costum d’escriure històries en prosa i en vers, delectant-se i posant atenció en cadascun dels sons. Li agradava rellegir els textos en veu alta, relacionant el so amb el sentit i la força que desprenia el missatge escrit. . La poesia esdevenia el seu refugi, la seva gran passió amb la que es delectava creant versos que adulaven tota la bellesa del pensament. Escrits amb els que  somniava delectar algun dia, les tardes de cort d’algun mecenes poderós i alt dignatari jueu, que l’apropés a la més exquisit coneixement de l’hebreu.”

Pensaments de Blanca

El pou secret – Pensaments de Blanca

Aquell passadís, a recer de les mirades punyents, havia estat des de ben petites el nostre racó de llibertat.

La pulcritud de les seves parets, humides i envellutades  a ras de terra, amb denses i diminutes fulles que s’enfilaven a la recerca d’un bon glop de llum, alçaven el cap vers els orificis superiors.

En èpoques de pluja, el cabal de l’aigua creixia, brollant amb tanta força, que ens permetia aixecar la veu sense haver de preocupar-nos per ser descobertes. Aquell lloc misteriós i solitari, havia estat abandonat de la petjada dels cristians des de feia ves a saber quan.

Poca cosa en sabíem la meua germana Judit i jo, del perquè molts homes i dones no volien ni sentir parlar d’aquella font i de les terres que l’envoltaven. Una aigua estranya que no feia ningún servei, deien alguns. Les llegums amb ella quedaven crues, la roba bruta, i les bledes, cebes i cols, creixien flonjes. Molts deien que era aigua dolenta, aigua del diable.

Però hi havia un secret que només algunes dones coneixien. Aquelles mateixes aigües havien ajudat a refer-se de diverses malalties, i recuperar les forces a alguns veïns que havien confiat en la saviesa del temps.

Aquests records han tornat a mi quan de nou he reaparegut a prop de casa i m’he retrobat amb les seues aigües de nou, allà on ja fa massa temps, vaig abraçar per darrera vegada la meua estimada germana Judit, entre llàgrimes i pluja, en mig del so endormiscat de la tarde, en mig del grinyolar del temps i de l’espai, en mig de les nostres mirades, de la promesa de retrobar-nos, fos com fos, per sempre més.

 

Pensaments de Blanca

 

 

Tancats a casa. Tots volíem que aquell malson passés de llarg! – Pensaments de Blanca

La casa de la iaia Kashisha estava just al costat del forn. Algunes de les seves finestres donaven al carrer Major. Veure a aquelles dones tan distants mentre passava just pel davant de la seva llar m’ha fet que pensar. Per molt que he cridat ben fort el nom de la meva germana Judit, o el del meu cunyat, o el de la Rebeca, que imaginava al balcó estenent la roba, o xafardejant els afers de tothom, l’alegria que he sentit en tornar s’ha esvaït, deixant lloc a la sotragada de sensacions que m’enterboleixen el ventre.

Me les miro de lluny i havent-me fet la reflexió per trobar la millor opció davant aquesta realitat estranya i que a la vegada sento massa familiar, m’apropo a una de les dones que porten cobertes la boca i el nas. La dona menuda s’aparta de mi com si tingués la pesta, l’altra m’escridassa¡ I em fa gestos amb les mans demanant-me que me’n vagi. Des d’un dels terrats, una dona de cabells rossos no pot dissimular les llàgrimes pel seu pare, mentre comenta a la veïna de la finestra del davant que s’ha contagiat de la malaltia.

Silenci, sento un silenci tenebrós i una angoixa que em plany en només imaginar part del patiment que van haver de viure les famílies en temps de la pesta. Quan es tancaven a casa i sabien el perill que representava cada sortida per fer-se, al racó dels rentadors, amb el menjar guardat amb una saca, on hi deixarien els diners acordats.

La iaia Kashisha netejava  la casa minuciosament. Els caps de les famílies van demanar mantenir tancades els portals del call per evitar més contagis.

Massa morts i massa dolor, massa gent al carrer i cap remei eficaç per evitar que la malaltia s’estengués per totes les cases. Molts eren els que demanaven solucions als metges i els apotecaris jueus, amb ungüents i remeis per a curar.  Eren molts els cristians que pregaven als seus sants per demanar protecció. Es treia sovint el Sant Àngel Custodi en processó per tal de protegir la ciutat de Tortosa. I mentre, a casa la iaia seguien vigilants i molt alerta per evitar l’entrada de les rates. El iaio estava convençut, així com molts altres veïns del call, i altres mercaders del port, que les rates eren l’origen de tot aquell terrible malson.  Només la neteja impol·luta de la casa, i  l’aïllament de la resta del món els protegia.

El pati de la casa de la iaia Kashisha s’havia convertit ràpidament en un bon hort, amb bledes, cols, espinacs, enciams, cebes, alls, borraines, api i julivert i un bon grapat d’herbes per perfumar la casa i els menjars.

A la iaia li agradava escoltar la musicalitat de les veus dels infants a les cases mesclant-se amb els sons dels moixonets i l’aleteig de les papallones fent tombarelles entre les margarides del pati.

 

Pensaments de Blanca

 

Ningú no respon! Què està passant? – Pensaments de Blanca

En altres temps hauria anat a la casa de l’Abraham Benvenist argenter. Per la seua bona relació amb alguns cristians de bona posició, ens mantenia informats de tot allò que calia saber per estar vigilants. Recordo aquells temps amb enyorança, i per això canto i torno a casa una vegada i una altra. Malgrat que no ha estat mai fàcil el nostre dia a dia.

I aquest silenci que em té capgirada! Escolto algú que crida des de lluny! Serà la Judit? Fa tants anys que no veig a la meua germana que se m’encongeix el cor quan hi penso¡

  • Judit! Ets tu?

Ningú respon. Segueixo caminant i tombo pel carreró d’en Fortó. Recordo com de ben petita jugava a estendre els braços de bat a bat tocant amb les mans les dos parets enfrontades . Un carrer sempre moll i gotejant de la roba estesa de la Rebeca.

Ai la Rebeca! Forta i valenta com ella sola! Sempre carregada de roba a munt i a vall dels rentadors. És com si la pogués sentir!  L’Angelina, tenia la sortida de fums just un pis mes baix dels estenedors de la Rebeca, a la casa del davant. I la discussió diària estava servida! La Rebeca se li queixava per l’olor a menjar que li agafava la roba, i l’Angelina li insistia que anés a estendre al terrat i fora murga!

Al fons del carrer un xiquet ataviat amb robes estranyes i un drap que li tapa la boca i el nas! M’apropo per saludar-lo¡  Em mira i no diu res. S’agafa fort a la ma de la seva mare i segueix caminant.

Pensaments de Blanca

Foto: Eduard Prats

Camino i escolto les vostres veus – Pensaments de Blanca

Una remor estranya al carrer de casa em fa contindre les meues ganes de seguir cantant. El carrer Esplanada encara manté les cases emblanquinades, com sempre! Observo la porta entreoberta que dóna al pati de casa nostra, però el meu primer impuls es perd en el pensament de dies passats. En aquells temps vestíem les seues parets amb branquetes de romaní, i escampaven les flors de gessamí per sobre del banc, tot emulant els temps en els que el nostre poble viatjava pel desert i vivia sota la confiança de trobar aviat la terra promesa. La Festa dels Tabernacles, i aquelles delicioses menges al pati de casa, on els delicats aromes de fonoll, d’espígol i de frígola es mesclaven amb l’alegria dels platerets amb flaons de brossat, i diverses confitures. La mel calenta en entrar en contacte amb les borraines recent fregides, i la veu de la mare, taral·larejant alguna cançó a la que ens sumàvem la resta de la família, per festejar amb molta alegria, aquells temps estranys viscuts pels nostres avantpassats en l’inhòspit desert.

El sotrac d’una porta a l’interior de la casa m’ha fet tornar al meu present. Escolto el xiuxiueig feliç de les orenetes. Rosso amb els meus dits les parets blanquíssimes. A la botiga del Mossé Façan es podia trobar tot tipus de draps i de tots els colors imaginables. Tal vegada la raó de tanta varietat es devia a la necessitat d’omplir el temps que havia de passar a casa. Allà, en Mossé era una mica més lliure. Es deixava portar per aquells llibrets de tints que havia heretat dels seus iaios, i li afegia la seva destresa, enriquint encara més el saber fer de tantes generacions al capdavant de la botiga de draps.

El so de les meues petjades en un terra blanquinós i duríssim com una pedra, em tornen a aquest estranyíssim call, massa vuit de gent. Em pregunto què amagarà al final del carrer! Vull trobar la meua gent, crido fort, malgrat la temor de no saber. Només les parets em responen, només la meua veu i el cant de les orenetes.

Vaig cantar amb totes les meues forces i just a l’altre costat del portal…

Des de la finestra de la cambra observava més enllà de les cases i els terrats d’aquella Roma que temps abans ens havia acollit. Els brodats de la cortina contrastaven amb la blavor d’un cel seré. De sobte, i amb les mans al cor, de nou l’immens desig de tornar a casa. D’assaborir el plaent record de la nostra gent, el tacte de la pedra dels murs i de les cases, la mirada de la mare i els seus bons consells…

Vaig cantar amb totes les meues forces i just a l’altre costat d’aquell misteriós portal, homes i dones estranyament vestides i amb la mirada posada en la meua persona. Aviat vaig ser sabedora que aquelles bones ànimes m’acompanyarien en el meu caminar pels carrers del call jueu de Tortosa.

Bonics records de la tornada a casa d’ahir. 10 d’agost de 2019. Gràcies per vindre

 

*Visites programades: tots els dissabtes d’agost. A les 19:30h. Sortida desde Pl. Immaculada. Preu. 15 euros. Nens de 6 a 12 anys: 6 € Cal reservar trucant al telèfon 698 080 050

Foto: Marc Serruya

Recordant cants de noces – La Jueva de Tortosa

M’he vist desde l’altre costat de la porta, entonant cançons de noces al casament de Na Judit i Jacob.

Pronunciant versos plens de consells i de saviesa per a la núvia, al ritme del picar de mans i dels panderos.

 

“Si bostro marit vós amau

ne amb ell honestament usau

fills savis haureu, si a Déu plau…”

Recordant el Port de Tortosa – La Jueva de Tortosa

“Les aigües del Tíber em transportaven sovint al Port de Tortosa, on d’amagades observava aquells homes corpulents i cridaners barallar-se amb la pesada càrrega dels llaguts, exhausts del viatge amb llargues jornades de pluja i vent. Aquelles embarcacions lleugeres, es deixaven arrastrar com les fulles riu avall. Contra corrent, necessitaven tota la força i la voluntat dels sirgadors, qui havien d’estirar amb decisió l’embarcació des dels camins de Sirga. Els estrets senders havien estat solcats per a fer front als dies en els que el vent de garbinada es negava a bufar amb la força suficient per superar l’empenta de les aigües mirant al mar . El meu temps a la bora de l’Ebre s’aturava durant aquells instants perllongats per l’observació de la incansable activitat al Port de Tortosa”.

Pensaments de Blanca

Vaig tornar a Tortosa i vaig recordar llargues converses amb la mare – Fragment inspirat en l’espectacle “En veu de dona jueva”

Remenant en el bagul de la casa de Roma em vaig retrobar amb algunes peces de roba de la mare. Aquella coixinera em va retornat a les llargues tardes d’estiu al pati de casa, mentre bordàvem els llençols de l’aixovar. 

Amb el tacte de la tela m’he transportat al carrer de l’Esplanada, per a reviure instants preciosos viscuts al costat de la meua estimada mare. He recordat les caminades cap al forn aquells matins d’hivern en els que ens era tan agradable la caldoreta de les brases, les anades i vingudes a la carniceria, les lectures de la Torà a la sinagoga, els olors a farigola i a romaní, la deliciosa adafina cuinada per la mare per al dinar del Shabat…

M’he transportat en pensament i cor i he pogut tornar a casa!

.

Esdeveniments

No hi ha resultats

Ho sentim, no hi ha entrades que coincideixin amb els teus criteris de cerca