Els núvols d’aquella tarda m’encoratjaven a refugiar-me en una serenor desconeguda per a mi fins al moment. La meua tendra edat es fonia per  un instant amb el pes del compromís amb el que començava un nou procés en el camí. Tant Gentó com jo sabíem que la nostra unió havia estat designada pel Suprem des de molt abans del nostre naixement. El destí uniria per fi el nostre pas que aviat es refugiaria en el caliu de la seva i la meva llar.

Jo tenia només 13 anys i en Gentó 17. De vegades em prenia la llicència de demanar més temps als pares. Els meus cabells enrinxolats i el meu posat juganer delataven el propi desig de perllongar el temps de nena. Els pares, sabedors d’aquest sentiment, m’havien hagut de repetir més d’un cop que era important casar-nos a l’edat adequada, i de com d’humiliant, ibid, li dèia el pare, podia resultar per a tota la família, donar el pas massa tard.

El notari va treure un gran mocador de color blau, i mentre sostenia un dels seus extrems, va oferir un altre extrem a Gentó. Així units, el notari va pronunciar les paraules del contracte amb el qual acceptàvem el compromís del casament: “Amb bon auguri i l’ajuda del Suprem, Gentò, fill de Shimó, des d’aquest moment està aparaulat i es casarà amb la dolça Blanca, filla de Joseph Ravaia”.  Desprès exposaria les condicions del contracte. La meva presència en la cerimònia del compromís es sostenia mitjançant un fil invisible que m’enllaçava amb la imponent mirada del pare, qui tot seguit prengué un altre extrem del mocador blau, acceptant el compromís en representació meva, d’acomplir amb el jurament i la promesa del casament. Tot seguit el notari redactaria el document de compromís i en lliuraria una còpia a la família del Gentó i una altra a la nostra.

“Pensaments de Blanca”