Entrades

A BLANCA, LA JUEVA DE TORTOSA – POEMA DE CARME ROMIA

A BLANCA, LA JUEVA DE TORTOSA

Poema trobat a les runes
d’una casa del carrer
Montcada, de Tortosa.

 

Espais nous plens de records
silenciats fugint de la melangia.
Volies respirar la vida en una alenada.

Tornar a sentir l’alegria
de la infantesa a la vora
d’un riu infinit, ple de vida.

Sols et cal tancar els ulls
i escoltar el silenci
per sentir la seva companyia.

Dissimula l’enyorança
dels que s’havien quedat
a la Tortosa on cantàveu junts.

2

Dones vida a la Dolça filla,
vora d’un altre gran riu,
durant la festa de la llibertat.

Dones llum a tota esperança.
En aquells ulls clars i verdosos
hi veus un nou i net començar.

Els batecs dels dos cors s’uneixen.
La interacció entre mare i filla.
Interacció de dues vides en una.

Les aigües del Tíber et duien
sovint al port de Tortosa.
El temps vora l’Ebre, s’aturava.

Recordes Ximó el Vell que,
amb mirada serena, semblava
emprar tota la saviesa del temps.

Ho deixareu tot, malgrat el dolor,
per poder defensar la llibertat
de ser jueus a la llum, sense por.

3

Recordes la mà de Judit allunant-se.
Havíeu promès que mai us separaríeu.
La remor del riu guarda els secrets.

Et cal centrar en el propi present
i deixar allunyar tanta incertesa
produïda per la por que portes dins.

Encara recordes quan el vent
se t’endugué l’aldifara, la capa que
les dones havieu de dur fora del call.

Sabies que havies de recuperar
aquella cobertura humiliant
que t’oprimia i et robava l’alegria.

Tenies un somni premonitori.
L’aigua inundava els carrers del call
i s’ho enduia tot, tot, tot mullat…

La memòria es refugiava en la cultura
bellíssima que crèieu inexpugnable
a les escoles de l’aljama tortosina.

4

Recordes les mans de la mare
amassant el pa per a fornejar
i els remeis que allunyaven tot mal.

Era una dona sabia que,
sense saber llegir ni escriure,
coneixia la història dels fills d’Israel.

Amb el seu exemple us encoratjava
a ser forts i valents, a obrar segons
la Llei malgrat el rebuig i amenaces.

Recordes la mirada de l’àvia Regina,
el seu narrar us donava serenor,
al seu costat tot semblava més fàcil.

Els contes a la vora del foc,
les ombres de les flames us semblaven
els savis, doctors i mercaders que narrava.

Us parlava de Menahem ben Saruq,
fill de la més gran família jueva de la
Tortosa dels temps califals.

6

Obrireu les portes al preuat descans,
a la paraula nua, fonent -vos en un tot,
i despertant la primera matinada junts.

La teva mare sovint et comentava
que eres com la teva àvia Caxixa,
dona valenta i exemple d’integritat.

Dies abans d’embarcar-vos cap a Itàlia
feres fer una còpia de la clau de casa
que entregares a la teva germana.

Abans de deixar Tortosa us prometéreu,
amb la teva germana Judit, mantenir
la memòria dels bons temps.

Aquells que, malgrat estar en mig
de tanta bogeria us reforçarien
les creences i tradicions per perpetuar-les.

Passat els anys i fora dels teus orígens,
quantes vegades et preguntares, Blanca,
per la teva estimada Turtusha i el seu riu?

Carme Romia i Agustí.
Seròs, 17 de novembre

Camino i escolto les vostres veus – Pensaments de Blanca

Una remor estranya al carrer de casa em fa contindre les meues ganes de seguir cantant. El carrer Esplanada encara manté les cases emblanquinades, com sempre! Observo la porta entreoberta que dóna al pati de casa nostra, però el meu primer impuls es perd en el pensament de dies passats. En aquells temps vestíem les seues parets amb branquetes de romaní, i escampaven les flors de gessamí per sobre del banc, tot emulant els temps en els que el nostre poble viatjava pel desert i vivia sota la confiança de trobar aviat la terra promesa. La Festa dels Tabernacles, i aquelles delicioses menges al pati de casa, on els delicats aromes de fonoll, d’espígol i de frígola es mesclaven amb l’alegria dels platerets amb flaons de brossat, i diverses confitures. La mel calenta en entrar en contacte amb les borraines recent fregides, i la veu de la mare, taral·larejant alguna cançó a la que ens sumàvem la resta de la família, per festejar amb molta alegria, aquells temps estranys viscuts pels nostres avantpassats en l’inhòspit desert.

El sotrac d’una porta a l’interior de la casa m’ha fet tornar al meu present. Escolto el xiuxiueig feliç de les orenetes. Rosso amb els meus dits les parets blanquíssimes. A la botiga del Mossé Façan es podia trobar tot tipus de draps i de tots els colors imaginables. Tal vegada la raó de tanta varietat es devia a la necessitat d’omplir el temps que havia de passar a casa. Allà, en Mossé era una mica més lliure. Es deixava portar per aquells llibrets de tints que havia heretat dels seus iaios, i li afegia la seva destresa, enriquint encara més el saber fer de tantes generacions al capdavant de la botiga de draps.

El so de les meues petjades en un terra blanquinós i duríssim com una pedra, em tornen a aquest estranyíssim call, massa vuit de gent. Em pregunto què amagarà al final del carrer! Vull trobar la meua gent, crido fort, malgrat la temor de no saber. Només les parets em responen, només la meua veu i el cant de les orenetes.

Els bons esmorzars dies abans de Pesah – Records de Blanca – La Jueva de Tortosa

Als matins, la iaia ens despertava molt aviat, amb la sortida del sol. Encara recordo l’aroma del pa encara calent. Durant la setmana abans de Pesah esmorzàvem aquella deliciosa búrnia de figues. “Menjar de reis per a estar ben forts!” Deia la iaia. Quanta raó tenia!

Estic convençuda que res tenia que envejar a les búrnies que elaboraven a les cuines de castells i de palaus. Tres setmanes abans, el flaire a roses ens havia anunciat l’arribada de la primavera al plat. Els quatre germans, la mare i la iaia, preparàvem dies abans les figues seques, aixafant-les bé amb la ma de morter. Esfullàvem les roses i les dipositàvem a l’albúrnia, aquell recipient de terrissa que per molt que es netegés, sempre guardava el seu especial aroma a figues i roses confitades.

Tot seguit, hi dipositàvem les figues trinxades, un sostre de fulles de roses, unes bones cullerades de mel i tot coronat amb un bon sostre de figues trinxades, de nou. El més difícil per a la Judith, la més llépola de casa, era contindre’s de posar el dit al rajolí de mel, que la iaia escampava acuradament, després del sostre de roses i el de figues. Bén tapat, ens calia esperar 15 dies bons per a menjar-lo als esmorzars dels dies abans de Pesah. Menjar de reis a la casa de Tortosa!