Una remor estranya al carrer de casa em fa contindre les meues ganes de seguir cantant. El carrer Esplanada encara manté les cases emblanquinades, com sempre! Observo la porta entreoberta que dóna al pati de casa nostra, però el meu primer impuls es perd en el pensament de dies passats. En aquells temps vestíem les seues parets amb branquetes de romaní, i escampaven les flors de gessamí per sobre del banc, tot emulant els temps en els que el nostre poble viatjava pel desert i vivia sota la confiança de trobar aviat la terra promesa. La Festa dels Tabernacles, i aquelles delicioses menges al pati de casa, on els delicats aromes de fonoll, d’espígol i de frígola es mesclaven amb l’alegria dels platerets amb flaons de brossat, i diverses confitures. La mel calenta en entrar en contacte amb les borraines recent fregides, i la veu de la mare, taral·larejant alguna cançó a la que ens sumàvem la resta de la família, per festejar amb molta alegria, aquells temps estranys viscuts pels nostres avantpassats en l’inhòspit desert.

El sotrac d’una porta a l’interior de la casa m’ha fet tornar al meu present. Escolto el xiuxiueig feliç de les orenetes. Rosso amb els meus dits les parets blanquíssimes. A la botiga del Mossé Façan es podia trobar tot tipus de draps i de tots els colors imaginables. Tal vegada la raó de tanta varietat es devia a la necessitat d’omplir el temps que havia de passar a casa. Allà, en Mossé era una mica més lliure. Es deixava portar per aquells llibrets de tints que havia heretat dels seus iaios, i li afegia la seva destresa, enriquint encara més el saber fer de tantes generacions al capdavant de la botiga de draps.

El so de les meues petjades en un terra blanquinós i duríssim com una pedra, em tornen a aquest estranyíssim call, massa vuit de gent. Em pregunto què amagarà al final del carrer! Vull trobar la meua gent, crido fort, malgrat la temor de no saber. Només les parets em responen, només la meua veu i el cant de les orenetes.