Entrades

El pou secret – Pensaments de Blanca

Aquell passadís, a recer de les mirades punyents, havia estat des de ben petites el nostre racó de llibertat.

La pulcritud de les seves parets, humides i envellutades  a ras de terra, amb denses i diminutes fulles que s’enfilaven a la recerca d’un bon glop de llum, alçaven el cap vers els orificis superiors.

En èpoques de pluja, el cabal de l’aigua creixia, brollant amb tanta força, que ens permetia aixecar la veu sense haver de preocupar-nos per ser descobertes. Aquell lloc misteriós i solitari, havia estat abandonat de la petjada dels cristians des de feia ves a saber quan.

Poca cosa en sabíem la meua germana Judit i jo, del perquè molts homes i dones no volien ni sentir parlar d’aquella font i de les terres que l’envoltaven. Una aigua estranya que no feia ningún servei, deien alguns. Les llegums amb ella quedaven crues, la roba bruta, i les bledes, cebes i cols, creixien flonjes. Molts deien que era aigua dolenta, aigua del diable.

Però hi havia un secret que només algunes dones coneixien. Aquelles mateixes aigües havien ajudat a refer-se de diverses malalties, i recuperar les forces a alguns veïns que havien confiat en la saviesa del temps.

Aquests records han tornat a mi quan de nou he reaparegut a prop de casa i m’he retrobat amb les seues aigües de nou, allà on ja fa massa temps, vaig abraçar per darrera vegada la meua estimada germana Judit, entre llàgrimes i pluja, en mig del so endormiscat de la tarde, en mig del grinyolar del temps i de l’espai, en mig de les nostres mirades, de la promesa de retrobar-nos, fos com fos, per sempre més.

 

Pensaments de Blanca

 

 

Ningú no respon! Què està passant? – Pensaments de Blanca

En altres temps hauria anat a la casa de l’Abraham Benvenist argenter. Per la seua bona relació amb alguns cristians de bona posició, ens mantenia informats de tot allò que calia saber per estar vigilants. Recordo aquells temps amb enyorança, i per això canto i torno a casa una vegada i una altra. Malgrat que no ha estat mai fàcil el nostre dia a dia.

I aquest silenci que em té capgirada! Escolto algú que crida des de lluny! Serà la Judit? Fa tants anys que no veig a la meua germana que se m’encongeix el cor quan hi penso¡

  • Judit! Ets tu?

Ningú respon. Segueixo caminant i tombo pel carreró d’en Fortó. Recordo com de ben petita jugava a estendre els braços de bat a bat tocant amb les mans les dos parets enfrontades . Un carrer sempre moll i gotejant de la roba estesa de la Rebeca.

Ai la Rebeca! Forta i valenta com ella sola! Sempre carregada de roba a munt i a vall dels rentadors. És com si la pogués sentir!  L’Angelina, tenia la sortida de fums just un pis mes baix dels estenedors de la Rebeca, a la casa del davant. I la discussió diària estava servida! La Rebeca se li queixava per l’olor a menjar que li agafava la roba, i l’Angelina li insistia que anés a estendre al terrat i fora murga!

Al fons del carrer un xiquet ataviat amb robes estranyes i un drap que li tapa la boca i el nas! M’apropo per saludar-lo¡  Em mira i no diu res. S’agafa fort a la ma de la seva mare i segueix caminant.

Pensaments de Blanca

Foto: Eduard Prats

Camino i escolto les vostres veus – Pensaments de Blanca

Una remor estranya al carrer de casa em fa contindre les meues ganes de seguir cantant. El carrer Esplanada encara manté les cases emblanquinades, com sempre! Observo la porta entreoberta que dóna al pati de casa nostra, però el meu primer impuls es perd en el pensament de dies passats. En aquells temps vestíem les seues parets amb branquetes de romaní, i escampaven les flors de gessamí per sobre del banc, tot emulant els temps en els que el nostre poble viatjava pel desert i vivia sota la confiança de trobar aviat la terra promesa. La Festa dels Tabernacles, i aquelles delicioses menges al pati de casa, on els delicats aromes de fonoll, d’espígol i de frígola es mesclaven amb l’alegria dels platerets amb flaons de brossat, i diverses confitures. La mel calenta en entrar en contacte amb les borraines recent fregides, i la veu de la mare, taral·larejant alguna cançó a la que ens sumàvem la resta de la família, per festejar amb molta alegria, aquells temps estranys viscuts pels nostres avantpassats en l’inhòspit desert.

El sotrac d’una porta a l’interior de la casa m’ha fet tornar al meu present. Escolto el xiuxiueig feliç de les orenetes. Rosso amb els meus dits les parets blanquíssimes. A la botiga del Mossé Façan es podia trobar tot tipus de draps i de tots els colors imaginables. Tal vegada la raó de tanta varietat es devia a la necessitat d’omplir el temps que havia de passar a casa. Allà, en Mossé era una mica més lliure. Es deixava portar per aquells llibrets de tints que havia heretat dels seus iaios, i li afegia la seva destresa, enriquint encara més el saber fer de tantes generacions al capdavant de la botiga de draps.

El so de les meues petjades en un terra blanquinós i duríssim com una pedra, em tornen a aquest estranyíssim call, massa vuit de gent. Em pregunto què amagarà al final del carrer! Vull trobar la meua gent, crido fort, malgrat la temor de no saber. Només les parets em responen, només la meua veu i el cant de les orenetes.

El sopar del Seder a la casa de Judit – Pensaments de Blanca –

Aquella nit, la meua germana Judit havia de ser molt prudent. Per Pesah, amb el sopar del Seder, els conversos havien d’evitar aliments que els podien relacionar amb el seu passat jueu.

Massa frequent, els cristians vells havien denunciat sentir olors de corder o d’ albergínies rostides, a les cases de conversos.

Calia dissimular la festa més important de l’any. Amb Pesah, commemoràvem l’alliberament dels jueus de l’esclavatge d’Egipte.

Es feia extranya aquesta celebració a la casa de Judit amb plats més típics dels cristians vells, que dels propis jueus. Les carns de codorniu i de gallina, havien substituït al corder a la brasa. Les acompanyava de variades guarnicions amb cigrons, fulles d’àpid, alls i molta ceba. Amb bones espècies, i evitant el característic julivert de les menges jueves

Amb les portes i les finestres ben tancades, posarien a la taula alguns aliments que pel seu us generalitzat entre els cristians, no tenien perquè despertar sospites. El vi, amb les quatre copes amagades sota la taula, I dissimulat en la safata de les codornius: l’ou dur, les herbes amargues, el carpas, i un senzill i minúscul haroset, per recordar el material usat pels esclaus en les construccions dels Egipcis.

Els calia ser cauts, nedar i guardar la roba per protegir les seues vides i seguir mantenint petites costums per alliberar-se portes endins de la disfressa i l’opressió d’haver de ser cristians nous.

Els bons esmorzars dies abans de Pesah – Records de Blanca – La Jueva de Tortosa

Als matins, la iaia ens despertava molt aviat, amb la sortida del sol. Encara recordo l’aroma del pa encara calent. Durant la setmana abans de Pesah esmorzàvem aquella deliciosa búrnia de figues. “Menjar de reis per a estar ben forts!” Deia la iaia. Quanta raó tenia!

Estic convençuda que res tenia que envejar a les búrnies que elaboraven a les cuines de castells i de palaus. Tres setmanes abans, el flaire a roses ens havia anunciat l’arribada de la primavera al plat. Els quatre germans, la mare i la iaia, preparàvem dies abans les figues seques, aixafant-les bé amb la ma de morter. Esfullàvem les roses i les dipositàvem a l’albúrnia, aquell recipient de terrissa que per molt que es netegés, sempre guardava el seu especial aroma a figues i roses confitades.

Tot seguit, hi dipositàvem les figues trinxades, un sostre de fulles de roses, unes bones cullerades de mel i tot coronat amb un bon sostre de figues trinxades, de nou. El més difícil per a la Judith, la més llépola de casa, era contindre’s de posar el dit al rajolí de mel, que la iaia escampava acuradament, després del sostre de roses i el de figues. Bén tapat, ens calia esperar 15 dies bons per a menjar-lo als esmorzars dels dies abans de Pesah. Menjar de reis a la casa de Tortosa!

L’alenada del temps – Records de Blanca

Amb els ulls ben oberts m’endinso en el meravellós misteri del temps capriciós, envoltada per l’alenada del teu corrent, riu estimat en el que observo els dies que vindran i tants records que s’estenen en el meu pensament com aquell llençol blanquíssim al terrat de casa.

Esdeveniments

No hi ha resultats

Ho sentim, no hi ha entrades que coincideixin amb els teus criteris de cerca