Havíem deixat enrere els dies de silenci, en els que havíem callat els nostres llavis per escoltar la veueta de l’intern i fer neteja de totes aquelles petites culpes que havien anat pesant sobre el nostre esperit. Molts de nosaltres havíem demanat perdó i fet les paus, de vegades només amb un gest d’arrepentiment que convidava a l’altra persona a alliberar-nos del malestar d’errors comesos durant l’any anterior. Iom kipur quedava enrere.

Cinc dies desprès, el dia 15 de tixrí, celebraríem Sucot, la festa que convidava a l’alegria, fruit d’un esperit seré i en pau. Tots teníem present en aquell dia el sentit més profund de la festa. Apreníem el missatge de l’alliberament del poble d’Israel, d’Egipte. Un poble sense casa que es mantindria ferm gràcies a la força de l’intern.

Era el temps de la collita del gra i de la verema. Celebràvem la generositat de la terra vestint les taules de raïm i de magranes.

Sempre manteníem viu el missatge de l’alegria i la confiança com a camí per a benerar al Creador. En el pati de casa construíem  la nostra pròpia cabana, sempre  confortable i acollidora, per a la celebració de  Sucot. Decoràvem les teles que servien de paret amb branquetes d’olivera, i diverses flors que havíem assecat durant la primavera i l’estiu, que encara conservaven part del seu color i olor cobejades pel sol i la serena.

“Pensaments de Blanca”