Com cada dia des que vaig arribar a Roma, em vaig despertar massa aviat. La humitat de la cambra i el neguit de la distància seguien alterant la meua respiració a les nits. Res podia asserenar la immensa enyorança a la Judit i al Jacob, a la Rebeca, a la Bonadona, al Vidal cuirater, a les postes de sol rere les muntanyes, el bategar del vent sobre els llençols al terrat de casa, a la mirada amable de l’Ebre, i tots els llaguts colcant les seues aigües amunt i avall, portant carbó, cereals, robes i pedres, i l’apreciada sal de la desembocadura.
Mirava per la finestreta que donava al terrat, i fou el cant d’aquelles orenetes matineres les que em van arrencar el primer somriure del matí. Sabia que havia de refer-me poc a poc de l’enyorança de casa. Però tossuda, em seguia agafant als pensaments de tota una vida.
I aquella cançó, aquella nana que la mare em cantava i que des de l’arribada a Itàlia, cantava sovint. Però avui ha sigut diferent. Sempre que la cantava amb totes les meues forces em traslladava misteriosament al call de Tortosa, trobant-me a l’altre costat de la porta gent amb vestimentes estranyes, que m’observaven sorpresos i a la vegada expectants.
Avui he cantat. He desitjat com sempre tornar a casa. He aparegut de nou allà on sempre ho havia fet, just al portalet del Carrer Esplanada, just al costat de casa!
Però avui no hi ha ningú! Avui només les orenetes ocupen l’espai als carrers, i trenquen el silenci del matí.
On és la gent? Camino com sempre ho he fet en tornar a casa, amb l’esperança de retrobar-me amb la meua germana. Els carrers segueixen nus. El silenci em comença a angoixar.
Pensaments de Blanca
