Recordant la Caixrut – Pensaments de Blanca

L’aire provinent de les muntanyes del Coll de l’Alba, ens convidava al passeig per camins on creixia la farigola més florida i el romer més generós en propietats i aroma. Judit m’agafava fort la mà en creuar el portal. Sempre temorosa d’expressions amenaçadores i gestos hipòcrites on la fam de domini articulava rostres freds i posats orgullosos. Cobrir-nos amb l’aldifara esdevenia una obligació per a sortir a territori cristià. Judit i jo sovint jugàvem a imaginar-la com a capa d’invisibilitat que ens protegia d’un món feréstec.

La tendra edat de la meva germana em convidava a recordar-li detalls dels nostres costums i tradicions. Sempre amb el perquè als llavis, Judit es qüestionava qualsevol resposta que no anava lligada a la raó. Havia après amb la pràctica del dia a dia, els hàbits relacionats aamb les festivitats i el menjar. Encara així, calia verbalitzar la norma de la Caixrut per tal d’ampliar la seva comprensió mitjançant els encadenats perquès.

Caminant pel camí de Banyeres, entre muralla i ombra d’oliveres, ens engrescàvem anomenant aliments caixer. Entre ells recordàvem els diferents grups i  esmentàvem, tal com ho feia  sovint la mare, els versicles del Llibre de Levític on s’especificava aquests grups d’aliments aptes i apropiats. “És aliment caixer tota carn que provingui de mamífers ruminants amb l’ungla partida, peixos que tinguin aletes i escames i totes les aus excepte les rapinyaires i les nocturnes“.

Seguíem el joc anomenant menjats prohibits o taref i per tant no caixer. La llista exposada solia començar amb la carn de porc, seguida dels rèptils, el marisc, els mol·luscs, els insectes, els rèptils, els amfibis, els equins, els conills …

I amb cada aliment taref una ganyota que mostrava la nostra aversió a pensar en aquells animals com a aliment a taula. Si més no, resultava divertit imaginar-ho, com quelcom allunyat de la nostra realitat.

La conversa s’endinsava en terrenys més planers en parlar de la manera com veiem sovint la mare netejant la carn de sang, salant-la i deixant-la reposar durant hores. O de com la mare separava el greix dels corder, o de qualsevol animal abans de cuinar-lo. O del temps que calia respectar entre la ingesta de carn i de llet.

En poca estona el cel es va cobrir de gris, el vent i la pluja van tenyir el paisatge amb un aire renovat. La mare esperava les herbes per cuinar. De tornada al call seguiríem jugant amb la capa protectora per  a fer-nos visibles de nou en travessar el portal dels Ferrers.

Pensaments de Blanca

 

 

 

Pensaments de Blanca: Els bons consells – La Jueva de Tortosa: Representacions amb cants jueus medievals

“Per a la febre diària, cal beure un càntir d’aigua” Talmud bablí, Guittin67b

Tots recordàvem bé al gran metge tortosí Abraham Shem Tov ben Isaac. A fora de Tortosa el coneixien com Babi at-Tortosí. La mare, sempre que em refredava i em pujava la temperatura em parlava de les paraules del Talmud. Per a la febre diària, cal beure un càntir d’aigua.  M’insistia, quan ni l’aigua podia empassar-me pel mal de coll.

Tots els jueus i jueves tortosins  coneixíem bé la seva història i les seves riques  aportacions a la medicina i a les bones pràctiques als hospitals .

Havia estudiat medicina a Barcelona i a Montpeller, però guanyà fama com a doctor a Marsella. Coneixia bé la llengua àrab. Va realitzar una important tasca com a traductor d’obres mèdiques de l’àrab a l’hebreu. Com agraíem el seu treball, realitzat amb la finalitat d’estendre la ciència mèdica entre els jueus per a no haver de dependre dels metges cristians!

Ens imaginàvem al metge Shem Tov insistint a d’altres metges, allà a l’hospital de Marsella, de la gran importància que tenia que els estudiants aprenguessin al mateix hospital, amb el tracte amb els malalts, o explicant detallada i minuciosament la preparació d’alguns medicaments, o com havia de ser el comportament del metge quan visitava els pacients, especialment si aquests eren de condició pobra .

“Pensaments de Blanca”

Nota: Abraham Shem Tov ben Isaac de Tortosa (1196-1264). Va traduir de l’àrab a l’hebreu l’extensa obra mèdica d’Abú al-Qàssim az-Zahrawi, Kitab at-Tasrif, que va titular en hebreu Séfer ha-Shimush, o Llibre de la pràctica. Amb una llarga introducció exposa que l’home el conformen els quatre elements, i relaciona les malalties amb les quatre estacions de l’any, sempre tenint en compte les influències dels planetes de cada persona. Shem Tov aconsegueix introduir una nova terminologia per a les malalties, símptomes i medicaments en hebreu basada en termes i expressions que apareixen en el Talmud, i en fa un glossari que ha marcat durant segles la ciència mèdica en hebreu.

Font d’informació: Els jueus catalans – La història que mai no t’han explicat. Escriptor: Manuel Forcano

Recordant el pont de barques – Pensaments de Blanca – La Jueva de Tortosa – Visites guiades teatralitzades amb cants sefardites

Recordo bé aquella temible crescuda de riu de l’any 1488. Aquell dia el corrent havia obligat els pontoners a reforçar el pont amb gruixudes cordes per evitar el pitjor. Tots sabíem que era una decisió arriscada, però també teníem present que Tortosa no era res sense  aquell pont que permetia el tràfic de tants i tants mercaders

Més d’un cop m’havia quedat embadalida observant aquells taulons de fusta formant l’estreta passarel·la recolzada sobre les barques . Als dos extrems, assomaven els caps de pont, els murs on el pont es lligava, que esperaven la nit per a tancar portes i reposar de la intensa jornada de pas de caminants extranys i propers. No importava pas el seu orígen, dintre una ciutat sempre cruilla on la mescla de pobles dibuixava un tapís variat en colors i olors. Els teixits i els cromats de camises i capes es sumaven a la riquesa de gestos.

Admirava l’ofici dels mestres d’aixa, aquells fusters experimentats que s’encarregaven de construir barques i llaguts, i de la seva conservació. Tots ells sota la direcció del pontoner, home de confiança i màxim responsable en la conservació del pont.

Aquell any les plujes abundants havien augmentat intensament el cabal del riu, i malgrats els esforços dels  mestres d’aixa, les aigües arrancarien part del mur de pedra del cap de pont del marge dret, i una de les barques que sostenia la passarel·la.

Una situació que obligava al pas del riu amb barca .

“Pensaments de Blanca”