Recordant la Caixrut – Pensaments de Blanca
L’aire provinent de les muntanyes del Coll de l’Alba, ens convidava al passeig per camins on creixia la farigola més florida i el romer més generós en propietats i aroma. Judit m’agafava fort la mà en creuar el portal. Sempre temorosa d’expressions amenaçadores i gestos hipòcrites on la fam de domini articulava rostres freds i posats orgullosos. Cobrir-nos amb l’aldifara esdevenia una obligació per a sortir a territori cristià. Judit i jo sovint jugàvem a imaginar-la com a capa d’invisibilitat que ens protegia d’un món feréstec.
La tendra edat de la meva germana em convidava a recordar-li detalls dels nostres costums i tradicions. Sempre amb el perquè als llavis, Judit es qüestionava qualsevol resposta que no anava lligada a la raó. Havia après amb la pràctica del dia a dia, els hàbits relacionats aamb les festivitats i el menjar. Encara així, calia verbalitzar la norma de la Caixrut per tal d’ampliar la seva comprensió mitjançant els encadenats perquès.
Caminant pel camí de Banyeres, entre muralla i ombra d’oliveres, ens engrescàvem anomenant aliments caixer. Entre ells recordàvem els diferents grups i esmentàvem, tal com ho feia sovint la mare, els versicles del Llibre de Levític on s’especificava aquests grups d’aliments aptes i apropiats. “És aliment caixer tota carn que provingui de mamífers ruminants amb l’ungla partida, peixos que tinguin aletes i escames i totes les aus excepte les rapinyaires i les nocturnes“.
Seguíem el joc anomenant menjats prohibits o taref i per tant no caixer. La llista exposada solia començar amb la carn de porc, seguida dels rèptils, el marisc, els mol·luscs, els insectes, els rèptils, els amfibis, els equins, els conills …
I amb cada aliment taref una ganyota que mostrava la nostra aversió a pensar en aquells animals com a aliment a taula. Si més no, resultava divertit imaginar-ho, com quelcom allunyat de la nostra realitat.
La conversa s’endinsava en terrenys més planers en parlar de la manera com veiem sovint la mare netejant la carn de sang, salant-la i deixant-la reposar durant hores. O de com la mare separava el greix dels corder, o de qualsevol animal abans de cuinar-lo. O del temps que calia respectar entre la ingesta de carn i de llet.
En poca estona el cel es va cobrir de gris, el vent i la pluja van tenyir el paisatge amb un aire renovat. La mare esperava les herbes per cuinar. De tornada al call seguiríem jugant amb la capa protectora per a fer-nos visibles de nou en travessar el portal dels Ferrers.
Pensaments de Blanca
